Historia de los Origenes (II) 1025 - 1299.

Abat Oliba.

   L'any 1035 esdevé el regnat de Ramon Berenguer I, que també va estar entretingut a contindre les revoltes internes dels nobles i el manteniment de les fronteres.

   Després de construir les dependències dels monjos, es va construir la nova església l'any 1036. El document descriu la donació d'una devota, d'una parella de bous per a les obres de Santa Maria. 
Els estudis arqueològics realitzats per Puig i Cadafalch ho testifiquen.

   La primera coneixença documentada d'un ermità de Montserrat, data del 24 d'abril 1057, quan Mir d'Olivella ven una vinya de Collbató a l'ermità Garí, habitant de l'ermita de Sant Miquel. 

   Successions l'any 1076 al regnat, els seus fills bessons Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II que juntament amb el Cid Campeador, van recuperar Lleida i Saragossa.

   Les primeres coneixenças del primer prior de Montserrat, es remunten a l'any 1082 i signa com Ramon.

   5 desembre 1082 mor Ramon Berenguer II, en una emboscada a Gaserans.

   7 gener 1090 el fill del vescomte Udalard II, Guislabert i Ermessenda, fan donació de l'ermita de Sant Miquel al Monestir de Montserrat.  

   20 juny 1097 Berenguer Ramon II, va sortir cap a Jerusalem en la primera croada i mai mes es va saber res d'ell.

Ramon Berenguer III. Monestir de Ripoll.

   Aquest mateix any passa a regnar Ramon Berenguer III el Gran, que es va casar en 1103 amb María Díaz de Vivar, filla del Cid.
    En contínua defensa de les fronteres, va introduir les ordres militars de l'Hospital, Sant Sepulcre i el Temple, a la qual el pertanyia.

   L'any 1114 Ramon Berenguer III el Gran, amb una potent flota va conquerir Mallorca. L'any 1130 integra Granyena als Templers i l'any 1131 va morir sota el mantell del Temple.
    No va ser l'únic que va mostrar simpatia i adhesió a aquesta Ordre, creada dos anys abans.

    La successió del comtat recau sobre Ramon Berenguer IV, qui astutament el 11 agost 1137 es promet amb Peronella d'Aragó, de tan sols un any d'edat. Casant posteriorment a Lleida l'any 1150. Assumint el títol de príncep i unint per primera vegada, la corona d'Aragó i el Comtat de Barcelona. Aconseguint anul·lar les pretensions dels monarques castellans.

Petronila i Ramón Berenguer IV.

   7 setembre 1134 mor Alfons I d'Aragó, a la batalla de Fraga. I la primera conseqüència sobre el polèmic testament, va ser la fragmentació definitiva dels regnes de Navarra i Aragó.
   Els navarresos es van apressar a proclamar rei, a García Ramírez, descendent de la monarquia pamplonesa. Els aragonesos van coronar per la seva banda, a Ramiro II germà d'Alfonso I.

    Mentrestant, el Temple collia reticències però guanyava adeptes. Alhora que el papa exigia el compliment del testament.

    Ramon Berenguer pacte amb Ramiro, per exercir la potestat real a Aragó i Catalunya.
    A Ramon Berenguer, nomenat príncep. Com a governant li fan concessió dels drets adquirits en el testament, els Cavallers del Sant Sepulcre Hospitalaris i Templers, reconeixent com sobirà dels territoris.
   
    Un altre fet molt important i que des de llavors ha generat moltes preguntes. Va ser que al 1139 el papa Innocenci II, concedia als Templers uns privilegis mai vistos, fent-los independents fins i tot de la pròpia Església. Només havien de retre comptes al Pontífex.

    Unit a aquesta abundant successió d'esdeveniments. Tals van ser els miracles que la Mare de Déu de Montserrat va prodigar entre els fidels, que Hispània la va convertir en la Verge Imperial que patrocinaria totes les seves empreses.

Sepulcre de Ramon Berenguer IV al Monestir de Ripoll.

   27 novembre 1143, Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i senyor d'Aragó. Aconsegueix reunir a Girona als principals senyors, als bisbes i als Cavallers del Temple, per fusionar l'Militia Cristi creada per Alfons I amb l'Orde del Temple.
  
   6 agost 1162 mor a Itàlia i el 11 novembre 1163, el succeeix el seu fill Ramon Berenguer, al que se li fa dir pel segon nom, Alfons II el Cast d'Aragó i I de Catalunya.

Alfons I de Catalunya, II Aragó.

   
   És el primer rei de la corona d'Aragó Catalunya i comte de Barcelona, ​​els seus successors heretarien els dos títols.
   18 gener 1174, es va casar als 16 anys a Saragossa i va ser nomenat cavaller.

   El Papa Climent III 1187-1191, cèlebre pels seus miracles, aprova per decret la creació de la Confraria de devots de la Verge de Montserrat.
   
   L'any 1192 Ricard Cor de Lleó de tornada de les croades, es va aliar amb Ramon V de Tolosa per envair Occitània. Però Alfons I aconsegueix enfortir la seva posició en concertar matrimoni del seu fill Alfons amb Gresenda.
  
   25 abril 1196 mor Alfons I a Perpinyà i li succeeix Pedro II, que va renovar la infeudació de la corona al vaticà, el dia de la seva coronació pel papa Innocenci III.

   L'any 1201 el Cavaller Ramon de Castelloli, fa donació de les seves possessions de Jorba i Sant Genís al Monestir de Montserrat.

Pere II.

   Va ser el primer monarca del regne coronat i ungit al vaticà, però tan sols un any més tard s'enfronta als interessos del papa, en defensar als seus vassalls Càtars, en una croada fomentada pel vaticà.
    27 gener 1211 Simó IV de Montfort, Senescal conqueridor d'ultramar a Palestina a la quarta croada, es va unir a la croada contra els Càtars.
    Pere II va a Carcassone per negociar amb Simó IV i que li reconegués les possessions. El rei es va negar ia canvi negociar el matrimoni del seu fill Jaume amb la seva filla, Pere II va lliurar a l'infant de tres anys com a ostatge.

    Durant la minoria d'edat va estar sota la seva tutela al palau de Trencavel a Carcassone. Però el 13 setembre 1213 mor Pere II a la batalla de Muret, en la croada albigesa.
    La mort de Pere II va obligar a la corona a oblidar-se dels Càtars i centrar-se en l'avanç cap al mediterrani.

    L'any 1214 davant les insistents negatives de tornar a l'infant Jaume. El regne d'Aragó i Catalunya va enviar una delegació a Roma formada per nobles, monjos i el maestre de l'orde del Temple Guillem de Mont-rodon.
    El papa Innocenci III va obligar a Simó de Montfort, la volta del futur rei Jaume I, quedant sota tutela del mestre a Montsó, on també s'educava seu cosí l'infant Ramon Berenguer, que seria futur V de Provença.

   20 juliol 1218 Jaume el Conqueridor signava un privilegi en favor de Montserrat "Que Déu s'orna i il·lustra amb miracles continus".

   L'any 1220 Guillem d'Odena, fa donació de diverses possessions al Monestir de Montserrat.

   L'any 1221 s'inicia la divulgació de les Cantigas d'Alfons X el Savi, esmentant els miracles de la Mare de Déu de Montserrat.

   23 juliol 1223 es contitueix la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat i es tenen els primers testimonis, de la presència dels nens cantors de l'Escolania, considerada la més antiga d'Europa.

   L'any 1224 els senyors del Castell de la Guàrdia, fan diverses donacions al Monestir de Montserrat.

    Mentrestant al 1244 a Llenguadoc, els últims Càtars al castell de Montsegur, van resistir un setge de deu mesos fins que van saber que va estar fora de perill el Sant Grial, després lliurar la fortalesa.

   L'any 1248 Sibil·la de Cardona, fa donació d'important llegat al Monestir de Montserrat.

   L'any 1262 consta la defunció de l'ermità Bertran d'Horta, després d'habitar durant quaranta-cinc anys a l'ermita de Sant Salvador.

Jaume I.

   10 desembre 1271 el rei Jaume I, concedia el privilegi de custòdia i protecció als pelegrins, en viatge d'anada i tornada al Monestir de Montserrat.

   9 novembre 1275 el rei Alfons el Savi escriu al prior de Montserrat, comunicant l'ofrena de béns procedents del regne de Múrcia.

   27 juliol 1276 mor Jaume I en la residència reial d'Alzira. Com havia demanat va ser vestit amb els hàbits del Cister.
    Aquest mateix any Pere I de València, II de Catalunya, III d'Aragó el Gran, va ser coronat a Saragossa i en la cerimònia, cancel·la el vassallatge amb el papat que el seu avi havia concertat.

   27 gener 1280 defalleix l'abat Bertran de Bach i culmina en un cisma, entre els elegits Pere de Bach i Ramon de Ripoll. Davant l'evidència, les dues parts van apel·lar al papa i es van dirigir a Roma.

Pere II, III d'Aragó.

   L'any 1281 Pere II organitza una flota per envair Tunísia i sol·licita al papa Martí IV, una butlla que declari l'operació militar com a croada, però el papa francès partidari de Carles d'Anjou se la va negar, encara donant-li mort a l'emir.

   30 agost 1282 Pere II va ser proclamat rei de Sicília i el 9 novembre el papa Martí IV, va respondre a la seva coronació amb l'excomunió.
  
   21 desembre 1283 el papa Martí IV deposa com a rei de la Corona a Pere II, oferint al segon fill del rei de França Carles de Valois.

   11 gener 1284 el rei Pere II, intervé el règim del Monestir de Montserrat i justificava la seva actuació per l'endeutament. Nomenant dos administradors reals, Bernat Fuster i Guillem Sescorts i nomenava defensors dels administradors reals als cavallers Maio de Castellolí, Guillem de Monteprovito i Berenguer de Castellolí.

   En el continu enfrontament entre Pere II i el papa Marti IV, per demostrar la seva autoritat al papa Marti IV, actua al Monestir de Montserrat, intervenint en el control de les rendes.
    27 febrer 1284 el papa Martí IV envesteix rei de la corona a Carles de Valois i declara una croada contra Catalunya.

    10 agost 1285 Pere II va pujar a la Muntanya de Montserrat com a pelegrí, fent vetlla tota la nit fins a la missa del matí. En el moment crític d'emprendre la campanya militar contra la invasió francesa.

   A l'octubre de 1285 els francesos envaeixen Girona, amb el rei Felip III al comandament, però Pere II al comandament dels Templers d'Aragó i Catalunya, capitanejats pel mestre Berenguer de Sanjust i la flota al comandament de Roger de Llúria, els fan retrocedir més enllà dels Pirineus.

   Els Cavallers Templers protegir el regne contra els invasors, tot i que aquests venien contra la Corona Aragonesa en nom del papa, cap suprem del Temple. D'aquesta manera, els templers van salvar al rei i la seva terra, demostrant la màxima fidelitat a la seva pàtria, per sobre d'altres consideracions.

   11 novembre 1285 Pere II mor a Vilafranca del Penedès, i Berenguer de Castelloli envaeix el Monestir de Montserrat.

   2 febrer 1286 és coronat a València Alfons I de València, II de Catalunya, III d'Aragó, el franc o liberal.

Alfons II, III d'Aragó.

   28 març 1286 el rei Alfons II, fill de Pere II, decideix acabar amb la situació creada al Monestir de Montserrat i ordena a tots els seus oficials, l'expulsió de Berenguer de Castelloli.

   19 novembre 1286 des de Salou, abans de partir a la conquesta de Menorca. El rei aprovava la decisió dels monjos del Monestir de Montserrat, de nomenar Jaume de Reig i Arnau de Bastida.

   28 juny 1287 nomena administrador a Jofre de Foixà, per fer front als deutes del Monestir de Montserrat.

   15 febrer 1288 és elegit nou papa Nicolau IV. Esperant un millor enteniment polític amb el nou papa, facilita el reconeixement oficial d'un nou prior de Montserrat.

   20 agost 1288 Alfons II des de Jaca, escriu a l'administrador reial Ponç de Balsareny a monjos i clergues, comunicant-los el final de l'administració reial. Nomenant prior Bernat Salvador i procurador a Berenguer de Castelloli i notificava, al seu lloctinent Comte de Pallars i al Veguer del Bages, perquè asseguressin la possessió i defensa del priorat de Bernat Salvador.

   17 juliol 1289 el rei Alfons II a dues cartes, recorda als seus oficials reals la defensa del Monestir de Montserrat, l'ordenació que ha de fer Ponç de Balsareny i la liquidació de deutes, que ha de fer el procurador Pere de Sant Climent.

   19 desembre 1289 el rei mana a veguers, que protegeixin el Monestir de Montserrat i que facin pagar les rendes, que vigilin que no s'entestin res pertanyi al Monestir de Montserrat.

   L'any 1289 Sant Joan de Mata puja a Montserrat, per demanar protecció a la recent creada Ordre de la Santíssima Trinitat.

   6 març 1290 es nomenant a Roma prior de Montserrat Ramon de Ripoll, en morir en el viatge Pere de Bach.

   9 de gener 1291 el rei Alfons II comunica a tots els oficials reials, i al veguer del Bages Berenguer de Boixadors, que el prior del Monestir de Montserrat Bernat Salvador, havia nomenat procurador a Hug de Cardona i els manava que el reconeguessin com a tal.

   17 de gener 1291 el rei intimida al veguer del Bages, a donar-li la possessió de drets i rèdits del Monestir de Montserrat, a Hug de Cardona i notificava a tots els oficials reials que havia concedit al prior Bernat Salvador ia la seva procurador, una moratòria d'un any en el pagament de 15.000 sous.

   18 juny 1291 mor a Barcelona als 27 anys Alfons II, el sepulcre es troba a la catedral.

   Mentrestant, de 1292 a 1294 es crea un buit papal, sumat al breu pontificat de Celestí V.

   4 de novembre 1296 el rei Jaume II, decideix que el prior de Montserrat Bernat Salvador, l'acompanyi en el seu viatge a la cort papal.
   El viatge del rei tenia com a objectiu, rebre de mans de Bonifaci VIII la investidura del regne de Còrsega i Sardenya, a més d'assistir al casament de Robert d'Anjou, duc de Calàbria i Violant germana de Jaume II. 

Jaume II.

   Al març de 1297 el rei Jaume II estant a la cúria romana, aconsello al papa Bonifaci VIII a la concessió dels privilegis a l'abat Bernat Salvador, prior del Monestir de Montserrat.

   8 juny 1299 el papa Bonifaci VIII fa esment dels miracles de la Mare de Déu de Montserrat i aconsellat pel rei Jaume II, nomena l'arquebisbe de Tarragona jutge, en la controvèrsia entre Bernat Salvador i l'abat de Ripoll.

   En la comissió papal feta a Tarragona, ja estava tot sentenciat per Jaume II, quinze dies després de la presentació de la butlla de comissió el 24 de juny 1299. Des Nàpols Jaume II notifica a l'arquebisbe de Tarragona i oficials reials, com el papa havia manat amb un breu apostòlic, el reconeixement de Bernat Salvador com prior del Monestir de Montserrat. Però en el viatge de tornada de Roma, va morir a Siena.

   27 setembre 1299 novament és prior Ramon de Vilaragut de Ripoll, que al seu torn nomena Berenguer de Rocamora.

HISTORIA DE LOS ORIGENES, (I) AÑO 410 - 1025.

Em situo en una època què ermitans i anacoretas ja convivien en la Muntanya de Montserrat, l'albada del regnat visigot impulsat des Provença i Aquitània. 
   Després de la mort del Rei Alaric l'any 410, Ataülf es va casar amb Gal·la Placídia establint la cort reial a Barcelona... Inici de la conquesta d'Hispània. Període que tristament per interessos ha omès oblidat i manipulat la història. Només parlen les escasses pedres que avui perduren i les noves recerques d'alguns historiadors.

   Tres segles després va començar el seu declivi, propiciat durant una greu crisi demogràfica, protagonitzada amb l'últim rei Vítiza l'any 710.
   La massiva pèrdua de població a causa de la pesta, juntament amb la perllongada època de sequera i fam. Afegit a la important fractura social i militar que provocava la divisió dinàstica interna, entre els dos clans familiars en la lluita pel tron​​. Provoquen constants problemes enfrontant en el camp de batalla, l'hereu Agila II duc de la Tarraconense i Roderic, duc de la Bètica.
   Embullats i distrets en els problemes interns, van permetre el desembarcament de les tropes sarraïnes a la costa d'Hispània, el 27 d'abril de l'any 711. Perdent l'hegemonia mantinguda durant tres segles.      En només tres anys de conquesta, les tropes sarraïnes van arribar fins al mateix vall de l'Ebre, empenyent als cristians a fugir novament a l'altre costat dels Pirineus, en l'últim reducte del regnat visigot de Septimània.

Sepulcre de l'últim rei Vítiza a l'Església dels Sants Just i Pastor de Barcelona.

 L'any 719 les tropes sarraïnes van prendre la ciutat comtal ia la seva bel·licós empenta, van arribar a traspassar els Pirineus envaint la Septimània en l'any 720.
    La seva desenfrenada embranzida es va veure truncada per Eudes d'Aquitània, aconseguint detenir la seva expansió a la batalla de Tolosa, el 9 juny de l'any 721. 
   Poc després ho van intentar novament, a la batalla que va tenir lloc a Poitiers el 10 d'octubre de l'any 732. Veient-se superats per les tropes comandades per Carlos Martel, Majordom d'Austràsia.

    Anys més tard Pipí el Breu, fill de Carles Martell, va expulsar definitivament als sarraïns de Septimània, en diferents batalles que van tenir lloc a Narbona els anys 759, 761 i finalment l'any 768.

    Es començava a gestar un nou projecte per a la Marca, amb la inexpugnable i decidida aportació de l'Emperador Carles I el Gran.
    Carlemany en el seu afany imperialista, va acudir a la zona fronterera en ajuda dels últims supervivents de la Septimània, intentant assegurar i restaurar l'imperi, aconseguint controlar les fronteres en la seva totalitat.

    Carlemany després de les conquestes, als terrenys fronterers els va nomenar Marca i eren governats per ducs o marquesos, la resta del territori eren anomenats comtats. A excepció de la Marca Hispànica pertanyent al ducat de Septimània, que juntament amb Rosselló i Llenguadoc, en ser diversos comtats separats pels Pirineus, els va atribuir la denominació de comtat. Títol real que ha perdurat a través dels temps. 

Carlemany.

   L'aportació de Carlemany, comença amb el seu fill Lluís I el Piadós rei d'Aquitània, que l'any 785 va reconquerir i va crear el Comtat de Girona.
L'any 788 els Comtats d'Urgell i Cerdanya, ia la tardor de l'any 800 va assetjar la ciutat de Barcelona. Fins que el dia 3 d'Abril de l'any 801 les seves tropes van aconseguir expulsar als sarraïns. L'any 809 va reconquerir Tarragona i al 811 Tortosa.

    Un esdeveniment que ha transcendit d'aquella època, va ser que Lluís I el Piadós va nomenar a Bara de Rasés d'origen got i cosí de Carlemany, primer Comte de Barcelona.
    El 20 de juny del 840 mor Lluís el Piadós. En aquests moments a França ia la Marca Hispànica, les lluites dinàstiques internes provoquen guerres civils, fins a arribar a fragmentar l'imperi.
    En el tractat de Verdún de l'any 843, s'intenta posar fi a les hostilitats amb la divisió de l'imperi en tres regnes, entre els tres fills de Lluís el Piadós, néts de Carlemany.
    A proposta d'aquesta fragmentació, Carles II el Calb és nomenat emperador d'occident a França i la Marca Hispànica, i l'11 de setembre de l'any 878, nomena comte de Barcelona a Guifré el Pelós, fill de Sunifred comte d'Urgell i de la Cerdanya .

   Precisament a Guifré es deu la reconquesta de la Muntanya de Montserrat. Guifré pertany al llinatge visigot de la regió de Carcassona, situada al comtat de Conflent i va ser el primer comte de Barcelona que va governar amb independència dels monarques francs.
     

Sepulcre al Monestir de Ripoll.

   En aquella època, va tenir lloc un esdeveniment revelador i excepcional, en l'esdevenir dels temps d'aquesta muntanya. 
   Al taller de Sant Josep a Jerusalem, Sant Lluc esculpir en una fusta cremada per un llamp, la imatge de Santa Maria. Poc després Sant Pere la va portar a la ciutat de Barcelona lliurant a l'església de Sant Just, situant al costat de Santa Eulàlia i Sant Oleguer. A causa de la seva procedència des de Jerusalem, popularment va ser coneguda com la Jerosolimitana.
   A causa de la invasió sarraïna va ser rescatada i ocultada en una cova de la Muntanya de Montserrat, romanent en parador desconegut fins a l'any 880.

   Un dissabte al vespre uns nens pastors de l'actual casa Can Cavaller, de Monistrol de Montserrat. Albirar sorpresos com sobre la Muntanya de Montserrat, una llum baixava des del cel alhora que s'escoltava una suau melodia. Aclaparats per l'experiència, els nens van córrer a casa per explicar l'experiència als seus pares.
   Durant un mes després de la primera aparició, els pares acompanyats pel bisbe, van ser testimonis de les mateixes experiències i van decidir anar cap on la llum dirigia el seu resplendor.
   En el més esgarrifós silenci, es trobaven perplexos davant la secreta foscor d'una cova. La cova va ser explorada pels ancians i religiosos de la comunitat i en el seu interior van trobar la imatge d'una Verge Negra.
   Van decidir traslladar-la a la ciutat i la imatge es va mostrar inexplicablement molt feixuga, tant ... que els va ser impossible moure-la.
   Davant aquesta més que evident negativa de ser traslladada a un altre lloc, van entendre un senyal i decidiren allotjar-la a l'ermita situada en aquest mateix lloc. Innegable epicentre esotèric.

   La imatge actual és una talla romànica del segle XII, d'origen templer.

   La Muntanya de Montserrat durant segles, per la seva capacitat de seduir i la seva força interior, havia estat lloc d'atracció espiritual. Disseminats al llarg del seu extens territori, ja convivien ermitans i anacoretes, però des que va tenir lloc la transcendental revelació, l'enorme repercussió d'orient a occident va convertir l'ermita en santuari de pelegrins.

   El primer document escrit sobre el Monestir de Montserrat que es conserva, es produeix el 20 d'abril de 888, quan el bisbe de Vic Gomar, consagra l'església del monestir de Ripoll. En aquest document el comte de Barcelona Guifré, cedeix al seu fill Radulf "Les esglésies de Montserrat" conquerides recentment.
   Des d'aquest moment i durant segles, es van succeir contínuament dures pugnes i litigis, per recuperar la independència del Monestir de Montserrat. Annexat per Guifré al monestir de Ripoll.
   Anys més tard, l'any 933 el comte Sunyer fa esment de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí.

   D'aquella època a transcendit la llegenda, que l'ermità Garí va seduir i va matar a la filla del Comte Guifré el Pilós. 
   Garí s'adreçà a Roma per demanar perdó pel seu crim, i el Papa li mana tornar caminant amb peus i mans com una bèstia, fins que un innocent li digués de part de Déu, que era perdonat.
   El mateix Comte el va trobar un dia de cacera a Montserrat i se l'emporta a Barcelona com una bèstia estranya. Després d'uns dies a la cort, un infant se li va acostar i li va dir que Déu li havia perdonat. 
   És quan recobra la seva forma natural i explica la seva història. Van pujar a Montserrat, per veure el lloc on fou enterrada la donzella i miraculosament la van trobar viva.

   Un dels primers interessats a gestionar la hisenda i miracles de la Muntanya de Montserrat, va ser l'enigmàtic Cesari. L'any 950 fent-se passar per arquebisbe de Tarragona, va obtenir de la comtessa de Barcelona la donació d'una part de la muntanya. On pretenia fundar el monestir de Santa Cecília i poder annexionar algunes ermites, entre elles la dedicada a Santa Maria.
   És llavors quan l'abat Oliba, besnét de Guifré el Pilós, des de Ripoll reclama els seus drets sobre l'ermita de Santa Maria i reivindica la propietat de la Muntanya de Montserrat. No obstant això, de forma sorprenent no pledejar pel monestir de Santa Cecília. El lloc d'interès de l'abat Oliba, no era altre que l'ermita de Santa Maria.

   L'any 954 l'abat Oliba va deixar constància, que cada any milers de cristians arribaven d'arreu del món al port de Barcelona, ​​per iniciar la ruta més antiga del camí de Sant Jaume i que passava pel Monestir de Montserrat. Sortien de l'església de l'Ordre Templera dels Hospitalaris Fills de Jerusalem, i va ser reconeguda com a punt d'inici del Camí de Sant Jaume.

   L'any 982 l'Emperador Lotari a petició de l'abat Sunifred, comfirma les possessions de les Esglésies de Montserrat.

Comte Borrell II.

   L'any 985 Barcelona, llavors governada pel comte Borrell II, és envaïda i cremada per Al-Mansur. Després de vuit dies de setge, fou saqueja el 6 de juliol.
    El comte Borrell II aconsegueix fugir i es refugia a la Muntanya de Montserrat i des del Monestir, demana ajuda al rei de França Lotari I. Però passa el temps i no apareixen les tropes aliades.
    Aquesta conseqüència genera poc després la decisió de Borrell II, de negar-se a presentar vassallatge al nou rei de França Hug Capet, instaurant la independència dels territoris en poder seu.
   
   30 setembre de 992 mor Borrell II i el succeeix Ramon Borrell II, qui l'any 1010 aconsegueix expulsar els musulmans de la Marca.
   
    L'any 1017 li succeeix el seu fill Berenguer Ramon I, regnant centrat a mantindre l'hegemonia dels territoris i les seves fronteres.
    Paral·lelament en constant creixement del que anys enrere va ser una ermita, l'any 1025 l'abat Oliva va fundar el Monestir de Montserrat. Establint monjos benedictins i formant el priorat de Montserrat.

Història de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense

https://books.google.es/books?id=L64-Q3EU2iUC&pg=PA119&lpg=PA119&dq=montserrat+abats+presidentes&source=bl&ots=63tOidlPdf&sig=nk5kIJtkHJvjqJ23zOftCtgzvUw&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwiCs9TLpr_RAhUPsBQKHepKAy0Q6AEINzAD#v=onepage&q=montserrat%20abats%20presidentes&f=false

LA ULTIMA CRISIS DEL MONASTERIO?.....

HOMOSEXUALIDAD....

La emblemática abadía benedictina de Montserrat está atravesando una larga crisis. Los relevos de los dos últimos abades, Cassià Just, en 1989, y Sebastià Bardolet, en mayo de este año, fueron traumáticos, aunque oficialmente se presentaron como renuncias voluntarias. Una inspección realizada por "visitadores" llegados desde Roma puso al descubierto la división de la comunidad frente a lo que algunos reputaban de "autoritarismo" y ante la controversia suscitada por la vida sexual de una minoría de frailes. El actual prior quita hierro a estas informaciones.

La comunidad benedictina de Montserrat, integrada por 80 monjes, vive una profunda crisis. Los religiosos que pueblan este centenario monasterio han forzado la dimisión de los dos últimos abades: Cassià Just, en 1989, y Sebastià Bardolet, en mayo de este año.Aunque ambos alegaron oficialmente que renunciaban voluntariamente por "razones personales", lo cierto es que fueron inducidos a dimitir por los "visitadores" de la congregación, llegados desde Roma. En sus inspecciones, éstos se hicieron eco de los enfrentamientos internos de los monjes, motivados sobre todo por comportamientos autoritarios y por la existencia de conductas homosexuales en el monasterio, y recomendaron los ceses, indican fuentes benedictinas.

El actual abad, Josep Maria Soler, ha reconocido en privado la existencia de estas conductas homosexuales -normalizadas en la vida civil, pero que conculcan la normativa benedictina y la moral católica dominante-, y ha asegurado que el asunto está "en vías de solución" porque "los afectados se están exclaustrando". Su prior, Ramon Ribera, afirmó ayer a preguntas de EL PAÍS requiriéndole la versión oficial -como se les solicitó también, aunque sin éxito, al actual abad y a sus dos antecesores-, que este relato "contiene inexactitudes" sobre las causas de las dimisiones. "En mis 32 años en el monasterio he visto problemas, pero no en este sentido", añadió. "Creo que la ética obliga a no entrar a hablar de conductas de personas privadas, y nuestra comunidad es una persona privada", argumentó. Sobre el fenómeno de las conductas homosexuales, aseguró: "No se produce más que en otros sectores de la sociedad". "¿A quién beneficia la difusión de todo esto?", se interrogó.

Otras fuentes internas reiteran que las dimisiones fueron inducidas. Los superiores de la congregación benedictina de Subiaco -a la que pertenece Montserrat- consideraron grave la situación, a tenor no de la Constitución Española, que garantiza el derecho a la libertad de opción sexual, sino de los parámetros de la Regla del Maestro y de la Regla de San Benito (siglo VI), que prohíben expresamente la intimidad entre los monjes. Y se consideraron obligados a urgir la renuncia de Just (en este caso, principalmente por autoritarismo), quien tardó dos años en hacerla efectiva, y de Bardolet, que esperó ocho meses.

El cese de un abad es un hecho insólito en la tradición. Hasta el Concilio Vaticano II, eran cargos vitalicios, elegidos "a perpetuidad", prácticamente sin posibilidad de remoción. A partir de entonces, ejercen su cargo "por tiempo indefinido", interrumpible si los superiores consideran que no han actuado "en bien de la comunidad", tras ser ésta escuchada, monje a monje, por un "visitador" designado desde la cúpula de la congregación. El cese de un abad, sea por destitución directa o envuelta en la más piadosa fórmula de dimisión voluntaria, pero en realidad inducida para evitar males mayores, representa un acontecimiento grave.

Esto es lo que ha sucedido en los dos últimos casos montserratinos. Los abades presidentes Denis Huerre y Thierry Portevin acudieron en calidad de "visitadores" a Montserrat en 1987 y 1999, respectivamente. Allí recibieron individualmente a los integrantes de la comunidad, a quienes preguntaron expresamente su opinión sobre la continuidad de Just y de Bardolet.

Esta suerte de referéndum tuvo consecuencias dramáticas. Los monjes expresaron su opinión sobre el funcionamiento del monasterio, que es donde se profesa (no se ingresa en la orden, sino que se es monje adscrito al lugar geográfico por el llamado voto de estabilidad). "La compilación de los testimonios no andará muy lejos de El nombre de la rosa", asegura entre la ironía y el sarcasmo un veterano miembro de la comunidad.Las dos consultas de los "visitadores" constituyeron sendas ocasiones en las que se desbordaron los agravios contenidos durante años. Anteriormente a ellas, durante el mandato de Cassià Just -de 22 años de duración- un grupo de monjes le había entregado una carta relatando la "situación crítica" en que, a juicio de los firmantes, estaba inmerso el monasterio, y concluían solicitándole sin ambages la dimisión. También durante el periodo abacial de Bardolet -11 años- hubo una reunión de "visitadores" en la que ya había salido a relucir el polémico asunto de la homosexualidad en los monasterios europeos.

Las "visitas" concluyen formalmente en dos documentos. Uno, genérico, se lee a la comunidad. Es, pues, semipúblico. Del otro, específico, se extienden dos ejemplares: uno se entrega al afectado y el otro se guarda bajo llave en la casa central de Roma. Es, pues, secreto. Siguiendo los sinuosos vericuetos de la tradición vaticana, los documentos semipúblicos de conclusión redactados por Huerre y Portevin (que acudieron acompañados de sendos ayudantes-traductores vascos) enaltecían las virtudes y agradecían los servicios prestados por los abades Just y Bardolet. Las razones de fondo de los ceses, formalizados bajo la fórmula de dimisiones, quedaron reservadas a los textos secretos.

¿Qué testimonios recogieron Huerre y Portevin? Desde luego, los de los monjes satisfechos con la situación. También registraron los clásicos litigios menores propios de una vida en común que se inicia a las 6.00 y se prolonga hasta las 21.45, pues la convivencia acorta distancias, pero también crea abismos. Pero destacaron las confesiones irritadas de varios monjes según las cuales se prodigaban en el interior del monasterio actitudes y conductas homosexuales, a cargo de una minoría de sus colegas de hábito. Y no sólo eso, sino también la denuncia de que se había constituido un lobby rosa convertido en estructura de poder que acaparaba cargos importantes. Así, ni siquiera el emblemático monasterio escapaba a los vendavales del siglo. La tecnología y el hecho de que Montserrat sea también santuario, y por tanto conlleve trato con visitantes exteriores, son dos elementos que no se debe despreciar en el fomento de estas contradicciones, pues los clérigos están, a un tiempo, enclaustrados y abiertos al mundo.

Tras la marcha de Bardolet, se abrió en mayo el periodo electoral. Hubo dos candidatos principales: Josep Maria Soler i Canals, liturgista, y el biblista Ribera. Ambos defendían programas similares. Y el 16 de mayo se eligió a Soler, que estudió en el Anselmiano de Roma. Llegó a la silla abacial con el apoyo entusiasta de quienes deseaban un golpe de timón -él lo había prometido-, pero con el voto en blanco del lobby heterodoxo, que tampoco apoyó a Ribera.

Entre sus primeras medidas, el nuevo abad sustituyó al mayordomo (responsable de finanzas), Jordi Molas, hombre fuerte durante los mandatos de Just y Bardolet. Molas era un clérigo polémico: muy valioso, capacitado y abierto -a juicio de unos- y con una ges-tión contestada, según otros. En cualquier caso, el informe semipúblico del visitador Portevin le elogiaba. Los primeros cambios de cartapacio supusieron renovación. Quebrando la tradición, Soler nombró prior a Ribera, su contrincante.

"Montserrat quiere dar una imagen progre de puertas afuera, que de puertas adentro no es así", afirma Joaquim Coll, quien fue monje de Montserrat durante 13 años. Coll era el coordinador de la seguridad de la abadía. Opina -y en esto coinciden todos los religiosos consultados- que durante el mandato de Bardolet reinó la incomunicación entre la jerarquía y la base. Pero cree que ahora las cosas tampoco van bien. "Soler ha sido promovido por el grupo de los manipuladores", añade. Este ex monje forma parte de un grupo de media docena que en los últimos cinco años han dejado la abadía. Abandonó porque las paredes de Montserrat se le "caían encima", confiesa. Atrás quedaba un año de postulante, dos de novicio, cinco de juniorado y cinco más desde que profesara. "El tema afectivo-sexual es tabú hoy en el monasterio. Pocos monjes son amigos entre sí, y cuando esto sucede, si son muy amigos, te miran muy mal", añade. Él mismo fue reñido por el abad Bardolet, a manos de quien llegó una carta privada escrita por él a una persona de fuera del monasterio. "La acusación es que era una carta de amor, pero no era cierto", sale al paso el propio Coll. Después de este episodio, fue ordenado diácono en abril de 1998. En diciembre de ese año colgaba el hábito.

La visión de este ex monje no es compartida por otros que piden reserva de identidad, quienes opinan que cada vez es más evidente la existencia de un sector minoritario de la comunidad que manifiesta su homosexualidad con gestos o actitudes. "A veces ves cosas que dan vergüenza; algunos monjes dándose grandes besos y abrazos con visitantes o gesticulando exageradamente", asegura uno de ellos. "En la época de Cassià ya comenzó el conflicto con estas manifestaciones homosexuales, pero fue bajo el mandato de Bardolet cuando los homosexuales salieron del armario y ahora están organizados", afirma otro. "Creímos que Soler frenaría a este colectivo pero, de momento, no es así; había dicho que ése era el problema más grave de Montserrat; los conoce muy bien porque ha sido su maestro de novicios", añade otro.La existencia de ese grupo de presión homosexual es negada por Coll. "No es verdad que los monjes hayan expresado públicamente su homosexualidad; pero quienes han osado manifestar ciertas tendencias se han convertido en víctimas, los han apartado o separado", afirma el ex monje. Otro ex fraile entiende que "algunos tengan necesidad de salir del armario, y esa expresión de afectividad es difícil de digerir por parte de la comunidad en un régimen de vida célibe". "En una comunidad cerrada como es la monástica, la sexualidad se expresa por las vías que puede", añade.

El propio abad Soler ha reconocido recientemente a una personalidad muy cercana a Montserrat la existencia del conflicto generado por la homosexualidad. Si bien ha tenido especial cuidado en fechar su origen "en épocas pasadas", Soler considera que "está en vías de solución" pues "los afectados están ya exclaustrados o en proceso de exclaustración".

La crisis no se ha cerrado. Los cargos designados por Soler este verano entre distintas orientaciones generan descontentos. Unos lamentan la sustitución de Molas por Xavier Poch como mayordomo; otros cuestionan que dos personas -Ignasi Fossas y Josep Enric Parellada- concentren cuatro importantes cargos.